El meu cul partit en dos (de nou)

El nivell de mocs havia arribat a un extrem perillós per al correcte funcionament del meu cervell. Amb el nas pelat i la veu entelada, vaig anar cap a la feina com si res. Calia aixecar el país i uns quants virus no eren motiu suficient com per aturar la maquinària. [Nota a peu de pàgina]

[Nota a peu de pàgina] Encara que tot depèn del grau de patiment que cadascú estigui disposat a acceptar. És una cosa que sempre m’ha rossegat la consciència: aquest mal que sento, que m’està justificant, per exemple, un matí de llit sense feina, és el mateix mal que justifica l’absència del meu company a la seva taula? Qui no ha hagut de suportar alguna vegada la típica figura del ploramiques que, més que dolor, pateix del mal del ronso? Per què (i ara em poso Punset), què és el dolor? Qui ho sap? Si miro enrere, jo reconec dos mals intensos a la meva vida: cada cop que he perdut un familiar (el tiet, la padrina, el padrí) i quan (i perdó per la baixada de dramatisme tan sobtada) em vaig minifracturar el còccix (més complicat no es podia lletrejar) mentre baixava les escales del pis de Gràcia perquè volia anar a comprar patates fregides al Caprabo de sota. Quin mal! Allò sí que era dolor.

Potser, de fet, avui la nota a peu de pàgina mereix més espai que la història en sí. Ho recordo (com molts diem tan sovint per recordar-nos que ens fem grans) com si fos ahir. El Xavi i jo havíem suspès Mue (que és tota una altra història en sí que ja explicarem un altre dia acompanyats d’un Sa que ara no us dirà res). I ho havíem suspès amb molt mala nota: ell un 2, jo un 3. I no ho dic per consolar-me, els dos ens sentíem bastant desgraciats amb aquelles notes que no omplien ni una mà. Acostumats a la vida del set és el mínim that u can get, aquella nota, més que deprimir-nos, ens havia fet riure de tan ridícula que quedava en el nostre expedient. (No vull semblar pedant. Ni érem uns empollons [deixeu-me dir que crec que hauríem de tenir una paraula en català amb la potència que aquesta castellana desprèn per definir els repel•lents que tot centre educatiu té] ni érem uns desinteressats. Vivíem les regles de l’intel·lectual de pacotilla: tard, intens, efectiu). La professora, prima com un cable blanc brut de tabac, amb una veu tan rugosa que la imperfecció dels plecs vocàlics ofenia fins i tot als no entesos en cant, la professora (deia abans de perdre’m en descripcions pretesament poètiques, ecs-que-vomito-del-patetisme-que-creo) havia volgut un examen estúpid. A ella li era igual el què havíem après, si no li explicàvem el què demanava amb the exact words que la senyora havia DICTAT a classe, buuuuuuuuuuu, sospesos.

I ara faig una nota a peu de pàgina sobre la nota a peu de pàgina: quin sentit té que aprengui la teoria p-a-r-a-u-l-a-x-p-a-r-a-u-l-a quan podria estar recitant la base del coneixement amb idees… PRÒPIES!? Potser, ara que està tant de moda, hauria de fer un grup de facebook (no el vull posar en majúscules, perquè és ruc) renegant dels professors que fabriquen lloros de repetició per no haver de pensar en una nota justa… Per què us penseu, sinó, que suspenem els què no recitem els seus versos escrits ara fa 20 anys? La empresa de comunicación tiene que ser bla bla bla BLUE.

Aquell dos que no sumava amb el tres (si haguéssim pogut rascar un cinc entre els dos…) ens va allargar l’època d’exàmens fins a un infernal no sé què de juliol. La recuperació de l’assignatura era quasi bé a mitjans de caldera, l’últim dia d’exàmens que se celebrava a l’hivernacle de la UAB: la facultat de Comunicació ( = fred a l’hivern, desmais a l’estiu).

Així que ja ens teniu al Xavi i a mi, companys de pis, companys de classe, companys de vida, asseguts al menjador sesentero del nostre pis que queia a trossos (trossos una mica nostres també). Ens devíem estar fent esquemes de la rucada de teoria per enèsima vegada quan a mi em va agafar un capritx: PATATES FREGIDES. La meva obsessió per aquest producte (que té algun ingredient a dins que et fa voler-ne més i més i que amb mi funciona de meravella, el meu michelín post-adolescent ho crida descaradament) ve de lluny. És una crida que rebo de tant en tant i que més em val no eludir. Quan és temps de patates fregides, ho és. I NO HI HA DISCUSSIÓ QUE VALGUI. I la crida va arribar mentre estava intentant introduir en el meu cervell de mosquit empedreït alguna frase sense sentit (rima y juega feliz).

– Xavi, me’n vaig a buscar patates al Caprabo (que ja podríem tenir un supermercat més barat al costat de casa. Però no, el Caprabo em persegueix allà on vaig).

– D’acord (ell, l’home, ell, incapaç de dir un valeeee indecent perquè té un “català de llibre”).

Calçada en cada 35 portava una espardenya rosa de l’any de la pica, d’aquelles que als pijos els va venir de gust posar de moda ara fa alguns estius (quan jo encara era jove) . Maleeixo els trendis que roben els objectes dels que som normals i els converteixen en inútils per al hippy del carrer sense pretensions ni de ser hippy ni d’estar al carrer. Calçava una espardenya del 35 de l’any de la quica i baixava com aquell qui no vol la cosa per aquelles escales que ara em portarien tants records. I al primer pis… zap! Hòstia al canto i cul a l’esglaó. Ras, curt i net. Dolor. DOLOR. Patiment acumulat. Llàgrima involuntària. Llàgrima involuntària. Llàgrima involuntària-merda, que ve algú per l’escala-corre i agafa l’espardenya, lleva’t i intenta pujar per l’ascensor amb portes de fusta perquè fer un pas et costa Déu i sa mare i, com dirien els americans fins dels anys 50, OH MY GOSH! THIS IS FUKING HELL!

Com vaig poder, vaig replegar la meva ànima del terra i vaig arribar a la porta que obria la meva vida íntima. El Xavi, en veure’m rebregada sobre el meu estómac, va tenir una reacció molt lícita: hahahaha!

– Però, Crida, què t’ha passat?

– He caigut, he caigut, m’he fet molt de mal!

– Ai, perdona que rigui, però és que fas una fila! (Català de llibre fins i tot en les situacions d’estrès inter-traumàtic)

– Xavi, que em fa molt de mal, que em fa molt de mal, que ploro perquè no puc fer res més!

I llàgrima rere llàgrima vaig arribar al sofà que em va acollir amb els braços oberts: T’estimo Crida. Sóc el teu sofà de lloguer, jo no riuré, jo no et fallaré. Seu sobre mi, embruta’m, tira’t pets sobre mi, parla, canta, riu i calla. Jo sóc el teu sofà. I mai no et fallaré. Tot i que sé que m’abandonaràs. Perquè per tu tan sols sóc un moble vell en un pis de lloguer.

Era blau. El sofà era blau. I no el vaig poder fer servir durant molts dies. La mil·lèsima de mil·límetre de cul que m’havia fracturat no em deixava gaudir de la seva delicadesa barata. Cadira-dolor-camina-dolor-lavabo-impossible. Van ser uns dies dolents. Però vaig riure molt amb el Xavi. I vam aprovar l’assignatura de la Mue. De la Muérete de ducados.

Jo ja no fumo.

Suposo que m’he fet gran.

2 thoughts on “El meu cul partit en dos (de nou)

  1. jajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajjajajajajajajajajajajajaja!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
    hòstia Crida, veig que has tornat dándolo todo!!!!!!! Del tot inventada no és aquesta història, eh, però? que em sona que el sofà era blau i que t’agraden les patates fregides!!!

    Ndrabalagué

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s