Com diria la meva àvia, tinc la sort de l’enano. [Nota a peu de pàgina] Surto d’una baixada de tensió i caic en una llaga gegant que m’hipoteca la boca durant més d’una setmana per acabar petant en un encostipat d’aires condicionats que em dinamita el cap de setmana que tenia per a mi i les meves coses.
No hi ha dret. La vida laboral m’estressa. M’havia fet aquelles promeses grandiloquents de l’escriuràs cada dia com a mínim una línia. Ai, quina una jo! A la que m’obligo a fer coses, automàticament deixen de ser divertides. Sort que amb la dutxa ho vaig superar i des d’aquell atac frotal de mon pare olorant-me els plecs de l’avantbraç amb cara d’ofès vaig entendre que hi ha obligacions que no es poden defugir. Això sí, el cabell me’l rento dia sí-dia no, no fos cas que se’m gastés de tant de sabó de marca arrugant-lo amb l’aigua salada de la casa que seu al costat de la platja.
He tornat. Torno. Però amb les exigències més assequibles. Un cop a la setmana, la Crida tornarà a cridar. Perquè si no esclato, em trenco.
P.D. Prometo no tornar a penjar posts tan penosos com els dels últims dies.
Ah, i per als catalans espessos dir-los que hi ha paraules tan curioses com TRANUITAR. Per tranuitar estic jo amb aquest refredat que no em deixa menjar amb la boca tancada. O respiro o sóc educada, una de dos!
[Nota a peu de pàgina] Que fue a cagar y se cagó en la mano.
Les històries de la Crida 