Ser dona és difícil, però intentar ser una dona atractiva encara ho és més. La meva nova feina m’obliga (m’obligo) a vestir una mica tocada i posada (tot i que si la Sarah Jessica Parker em veiés mans a l’obra segurament es pensaria que encara anava amb pijama). De normal jo sóc texanera i xirucaire, però es veu que fer-se gran implica aprendre a patir per situacions incòmodes. I no parlo de tirar-me un pet en un ascensor curull de gent, sinó del fastiguejament de talons que se’t claven al cervell, d’arracades que t’estiren els forats que et marquen com a fèmina des del dia zero, dels collarets inacabables que queden tan bé en cossos efímers però que només arrodoneixen més a les que Tenim, dels anells que cauen dels dits per massa grans i de vestits jaqueta que semblen sortits d’una fàbrica d’homes que ha encongit les seves talles amb aigua calenta.
Ser dona és difícil i dissimular una torçada de peu com una catedral en mig d’una sala plena de gent no costa, sinó que resulta impossible.
Algú em pot ensenyar a caminar patint? Digueu-me ridícula, però fins ara ho havia fet sense sofrir.
Les històries de la Crida 