El gos que Crida

Estava tan cansada que, després de robar la darrera cervesa de l’amo de la nevera, no vaig ser capaç ni de trencar el plàstic que uneix les vuit llaunes en un pack que a les meves mans acabarà sent zero. Pobres peixos que moririen ofegats… [Nota a peu de pàgina] Sort que no els veuria patir.Tothom en aquesta vida sap que no mirar certes escenes estalvia patiment als nostres cervells edulcorats de Hollywood . Llàstima que n’hi ha d’altres que ens hem de menjar amb patates…

Un dia anava a l’escola. Hi anava, com sempre, amb els meus amics-veïns-companys de classe. El callat del Salvador, el pesat del Joan Manel i el del llavi trencat, àlies l’home de la mala llet. [Allà on vaig acostumo a ser minoria sexual. I m’agrada. Suposo que el punt diferencial fa molt… (ens deu fer sentir importants dins del món de la ficció). El guiri entre els nadius, el Gargamel dels barrufets, la palla que no és gra].  Caminàvem cap a l’escorxador d’animalades quan vam sentir un iiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii horrible. Era un iiiiiiiii humà, un iiiiiiiiiiiiiiiii de dolor, de desesperació, era un iiiiiiiiii de mort. El crit ens va fer girar el cap fins a la carretera que vorejava l’escola. Una furgoneta frenava, però no era ella la que feia iiiiiiiiiii, sinó un gos que s’havia colat sota el vehicle en marxa. Les potes devien cremar, del llom del ca segurament saltava la pell més fresca i del cor li sortia un filet que devia ser l’ànima.

L’escena, que vaig tancar ràpidament amb un oh d’esgarrifança, em va fer callar. No sé si la bèstia va morir, no sé si va quedar mal ferit de la por. La classe esperava i el gos ara ja no cridava. Calia marxar i la furgoneta finalment s’havia aturat. Vaig voler salvar-lo amb un parenostre-pre-rebel·lia-adolescent-contra-la-religió-que-t’han-imposat-els-progenitors. Pare Nostre que esteu a la costa feu que aquest gos visqui molts anys més, que no pateixi i que, sobretot, aprengui a creuar pels passos de vianants quan el semàfor està de color verd. [Estic tan out que havia escrit vermell!]

Acaba de trucar un veí. Ha preguntat per algú que no hi és. És veu que vol parlar d’un tema de clavegueram. I m’ha espantat perquè em pensava que es queixaria per la meva música alta. Per uns moments havia oblidat que el meu concepte d’alt disminueix en decibels amb cada any que passa i que no empenyo, sinó que més aviat arrossego.

Suposo que avui els meus dits fan downnn. Avui cansa, deu ser la boira.

Demà el gos somriurà i jo reviuré.

Així que fins demà.

[Nota a peu de pàgina] És veritat que residus com aquests acaben al mar i ofeguen els peixos que intenten fer el salt del lleó que travessa l’anella envoltada de foc o tan sols és una llegenda urbana?

Objecte d’avui: una barreta d’encens amb una olor tan embafadora com un tiramisú massa pastós.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s