Hi ha moltes maneres de fer el ridícul [Nota a peu de pàgina]
N’hi ha de clàssiques.
Pots relliscar en un dia de neu que es glaça davant de molta gent i, mentre aguantes el dolor del teu ego, has de suportar amb bon humor les rialles malparides dels testimonis presents (que no t’ajuden a aixecar-te perquè estan massa ocupats pensant en la sort que han tingut de no ser ells les víctimes del mal peu).
Pots sortir a l’escenari d’un bar amb karaoke i expulsar els galls més horrorosos mentre penses que estàs fent l’actuació més brillant de la teva vida (això acostuma a passar amb uns quants graus de més a la sang, tot i que hi ha gent que no necessita alcohol per creure que canta bé [jo mateixa vaig tenir una època en la què creia que podria arribar a ser cantant… Pardalets-pardalets.])
N’hi ha de laborals.
Pots posar-te a la defensiva propiciant un improperi contra la teva cap perquè havies entès unes paraules que en realitat no havien sortit mai de la seva boca (aquesta fa molta ràbia, ja què, com a bona subordinada, t’has de retractar a l’acte [i això de dir ho sento al cap fa mal a l’orgull, molt de mal]) .
Pots estar intentant trucar a un telèfon sense èxit durant mitja hora i adonar-te’n que et falten dos dígits per completar la transferència.[Si això et passa el primer dia de feina, com li va passar a algú que conec [evidentment, una amiga d’una amiga d’una amiga de la meva cosina], prepara’t, perquè a partir d’aquí no hi haurà quisqui a l’oficina que et prengui seriosament).
Pots posar a parir el teu cap davant de la nova becària sense saber que la noia és l’amant de l’amo. [Sonarà a pel·lícula, però us juro que a una companya d’una tieta de l’amiga del meu company de feina li va passar. I es veu que ja no treballa allà i que ara es dedica a escriure en un blog].
N’hi ha de manuals
Pots estar fent servir la mateixa punta d’un cúter tota la vida perquè no sabies que les ratlletes transversals que creuen la fulla no hi són per fer bonic, sinó que en realitat són recanvis que es poden tallar fent crac.
N’hi ha de casolanes
Pots provar d’arrencar el cotxe mentre encara tens el fre de mà cap amunt. Brp!
Pots encendre’t un cigarro al revés (sense anar borratxa i amb el greu que sap això [en aquest cas, sobretot per la butxaca]).
N’hi ha d’elèctriques
Pots passejar el portàtil fins al tren quan te n’adones que no l’has carregat. [Especialment crític és el moment en què, després d’haver desmuntat la parafernàlia i, just després que l’ordinador hagi fet el seu identificador tititití (instant sonor que suscita mirades), torni a fer el titità d’adéu molt bones que aquí et quedes.
Pots trobar-te sense bateria al mòbil i amb tot el canvi del món per fer servir una cabina, però no tenir cap dels telèfons dels amics amb els què has quedat per sopar al restaurant que no recordes ni com es diu ni on està.
N’hi ha d’espectaculars
Pots destrossar-te els llavis menjant-te l’asfalt de la plaça d’un poble perquè la teva millor amiga t’ha convençut per saltar un obstacle que tu sabies que no podies esquivar (aquest va dedicat a la Clara [Per què fem més cas als coneguts que a nosaltres mateixos?]).
Pots ser un gran tertulià i afirmar que els pingüins del pol Nord viuen la mar de tranquils.
O pots enviar 70 presentacions del teu blog per carta tradicional a possibles interessats en llegir-lo i equivocar-te amb l’adreça electrònica. Perquè de puntorg a puntcom hi va una petita diferència: el meu honor desterrat.
[Nota a peu de pàgina] Ridícul de cara als altres però, sobretot, de cara a la teva persona (que és on més dol, perquè, després de certes situacions és impossible no preguntar-se: De debò que sóc tant ruc?)
Objecte d’avui: una màquina enquadernadora. Sempre n’he volgut una.
Les històries de la Crida 