El líquid de la vida

Inici de la història: 23/01/2010

Teníem l’aventura del xarop d’auró a mitges. (No et pensis que sabia de bones a primeres com es deia arce en català. Ho he buscat en un diccionari on line). Per posar-te en antecedents vagues i estereotípics, et diré que sóc d’aquelles que sempre han volgut menjar bé, però que cauen de morros dins de les bosses de patates fregides dia sí, festa també (amb sentiment de culpa posterior inclòs, que a “Occident” les noies tenim ben apresa la lliçó). I com que mai no he aconseguit seguir una alimentació sana al 70% [no, no m’he equivocat amb la xifra. No vull dir al 100% perquè n’estic farta de proposar-me metes tan impossibles i repetitives com la de la felicitat completa i la de l’amor perfecte], com que havia estat bastant malalta només començar l’any i com que encara tenia al cap la imatge de salut que desprenia el meu amic radiofònic després de seguir aquest procés “curatiu” durant una setmana, vaig trobar que la meva salvació física i mental passava per aquest aliment melós que fins ara només havia xarrupat en un plat ple de típiques pancakes nord-americanes tovetes i calentes.

Com totes les bones dietes, la meva va començar en dilluns. El dia prometia productivitat. Jo tenia un repte a complir i estava disposada a fer el sacrifici que calgués per arribar fins al final. Davant meu, set dies llargs com set dies sense pa (i mai millor dit) m’esperaven per acabar en un nou dilluns joiós on fetge, budells, intestins, pell, cabell i ungles ressorgirien de la letargia de la mala vida per obrir els ulls en un nou món lliure de toxines. Calia estar contenta, la nova Crida s’estava fabricant a foc lent. I tan lent, perquè un cop vaig beure els dos primers gots reglamentaris del beuratge miraculós, els minuts van passar a ser hores i les hores, forats negres. A les quatre de la tarda ja no sabia què fer. Sola, sense feina, amb l’energia pel terra. Mentre jo consumia les bosses de greix que el meu cos acumulava per a possibles imprevistos, les formigues del carrer no paraven de caminar cap a un costat i cap a un altre, anant a llocs on segurament hi tenien gent que les esperava, missions que les cridaven. Enlloc de sentir-me vigorosa, com m’havia comentat el meu company renovat, només tenia forces per moure el dit índex de la mà dreta per la superfície llisa del ratolí de l’ordinador portàtil per clicar d’un vídeo a un altre del Tresalacarta.cat. Em vaig passar tantes hores al llit com al lavabo. No sé si em sentia dèbil perquè no menjava sòlid o perquè el meu subconscient no podia suportar el fet de no ingerir res que s’hagués de mastegar.

En un moment de cap clar, vaig provar d’insuflar-me ànims a través d’algunes paraules del llibre de Stanley Burroughs, el geni que va crear aquesta dieta (si és que se’n pot dir dieta d’un no-menjar). [Sí. Sííí. Què passa? Sí, fins i tot vaig arribar a comprar-me el llibre. Amb el temps ja ho aniràs veient: jo sóc de les que opina que les coses s’han de començar tan bé com es pugui (… els finals… ja són figues d’un altre paner). I què millor que el llibre del guru que va inventar aquesta dieta per informar-me de totes les meravelles del procés que tot just acabava d’arrencar?] No sé ben bé perquè, però la dedicatòria de tan alta literatura no em va acabar de convèncer del tot. Jutja tu mateix(a): “Para darte esperanza. Para darte conocimiento. Para darte la verdad” (Burroughs, pàgina 7).

Això era una dieta o la Bíblia? Aquelles paraules iniciàtiques em sonaven més a Sáez de Buruaga que no pas a expert nutricionista. Què volia dir exactament aquest Burroughs antítesi del seu homònim William amb això de “la verdad”? Mira que hi ha maneres de prometre’t la resposta final al misteri de la vida, però mai no m’hagués imaginat que la solució a l’ou o la gallina es podia aconseguir a través de la ingestió exagerada de suc de llimona, caiena i sucre tret de l’escorça d’un arbre de fulla amb forma de bandera.

No satisfeta amb aquesta primera incursió en la publicació minúscula, vaig capbussar-me del tot en aquella descripció èpica de la solució a tots els problemes que ataquen el món: “Cuando por fin lleguemos a estar hartos de estar enfermos, entonces estaremos preparados para conocer la verdad, y la verdad nos hará libres (uns altres deien el mateix del treball…). Esta dieta demostrará que nadie tiene por qué vivir con sus dolencias. Una vida entera libre de enfermedades puede ser un deseo que se convierta en realidad” (Burroughs, pàgina 16). Ostres tu, aquest tio anava més enllà del cos. Aquest paio es creia el nou messies! Jo no estava fent una dieta més, estava fent La Dieta. És més, estava seguint les passes necessàries per arribar a la immortalitat.

Per curiositat vaig donar un cop d’ull a Wikipedia, que és gran i erràtica a parts desiguals (però útil amb desfici). I el que hi vaig trobar em va deixar una mica intranquil·la. A part de descobrir que el Burrblablabla aquest no tenia cap tipus de títol dels que s’emmarquen i es pengen a les parets dels despatxos, també em vaig assabentar que el col·lega que em prometia una vida lliure de disease havia estat denunciat diverses vegades per practicar la medicina sense llicència. Apa, com la Marisol del Raval de Barcelona. Es colm, com diria aquell polític mallorquí, va ser la darrera frase de l’article: “There is no scientific evidence that the “Master Cleanser” (tal com es coneix la dieta en anglès) has any health benefits beyond a possible placebo effect”.  Com diria la meva àvia: Cágate lorito, que viene Tarzán.

Però ja saps que quan estem desesperats no hi ha fets que ens treguin dels nostres 13. I, com que l’article de Wikipedia no tenia referències bibliogràfiques (i un bon treball sempre n’ha de citar d’altres, encara que només sigui per fardar) vaig decidir obviar-lo i continuar amb la meva vaga de fam per a una vida plena de bellesa i sense greixos excessius. Després d’incomptables corregudes al lavabo en plena nit d’insomni (és el que té beure tant, per algun lloc s’ha de treure) el dimarts vaig decidir treure el cap per la meva finestra. Al dimecres li va costar horrors aparèixer i el dijous quasi que em sepulta al llit amb un mal d’ossos terrible i un alè insuportable fins i tot per a un geni tancat en una llàntia durant 500 anys sense aigua corrent ni pasta de dents. Fins que va arribar el terrífic, l’horrible, el decadent cinquè dia, el divendres. Terrífic perquè jo ja no podia més i decadent perquè havia d’assistir, fos com fos, a un sopar d’aniversari d’un bon amic en un restaurant d’aquells en els quals val la pena pagar.

Cal que t’expliqui com va anar la pre, la intra i la sobretaula? T’ho pots imaginar, oi? Que som mediterranis i a tots ens tira la teca fina i el vi fosc. Un cop tots asseguts i sense pregàries prèvies, els plats dels 29 comensals (jo feia el 30) van anar desfilant un a un davant de la meva boca mastegadora compulsiva del xiclet de l’engany. De menta i sense sucre (és clar). Amb la goma de petroli entre les dents pretenia crear la sensació que jo també degustava fideuades negres, amanides amb formatges de cabres, galtes de porcs i pollastres amb una carn tan tova que es desfeia només de tocar-la amb la forquilla d’aquells que vivien lliures de la depuració salvadora. No vaig durar ni dues hores en aquell lloc malèfic ple de pecats que contaminaven el cos dels que es feien dir amics meus. Al·legant un cansament profund (ja ho té això d’estar a l’atur: és esgotador) vaig acomiadar-me de tothom fent adéu amb la mà i vaig saltar resignada al primer Nit Bus que va passar.

Un cop sola sota el sostre protector de l’habitació del pis compartit, em vaig sentir orgullosa d’haver superat aquell mal tràngol amb una dignitat tan… tan… tan imbècil. Perquè és que això és el que havia estat: imbècil d’anar a un sopar a no sopar i de, a sobre, sentir-me satisfeta de mantenir la meva dieta de purificació que potser m’estava deixat como los chorros del oro per dins, però que per fora m’havia trencat els nervis en trossets tan petits que ni el millor Súper Glue podria arreglar aquella escampadissa emocional que jo mateixa havia creat sense una necessitat aparent. I llavors, el miracle va arribar.

Però potser te l’explico demà, que ara em toca sessió de purificació a través del líquid de la vida alegre. Aquest, però, porta bombolletes incorporades.

Bibliografia no recomanada*

Burroughs, Stanley. La dieta de sirope de arce y zumo de limón. Cómo desintoxicar el cuerpo y recuperar la línea y la salud. Ediciones Obelisco. Barcelona: 2007. (Sis euros malgastats… I ja no us dic el que em va costar el sirope, perquè llavors ja em prendreu per ruc sense remei. Ara bé, no dubteu que el que m’ha sobrat m’ho empassaré. Només faré un petit canvi en la dieta: enlloc de llimona i caiena, ho acompanyaré de pancakes!

*Suposo que tan important és saber el que hem de llegir com el que no cal ni que olorem.

Objecte d’avui: un cigarro electrònic.

La història continua el 25/01/10